Els extraterrestres, si n'hi ha, no seran antropomorfs (malgrat que, a la cf, són bàsicament trasuntes nostres)
LECTURA DE REFERÈNCIA: SOLARIS, d?Stanislaw Lem.
L'?humor de Stanislaw Lem potser era inevitable per poder mantenir el seny davant el seu (nostre) pessimisme vital. Al cap i a la fi, ser testimoni de l?Holocaust i sobreviure'?l, unit a un coeficient intel·lectual extraordinari, és una recepta per no posar-hi gaires esperances en la humanitat.
Al llarg de la seva obra, la civilització humana es troba amb enigmes que no només és incapaç de resoldre, sinó que són inabastables, sobrepassen qualsevol marc ontològic inherent a la nostra natura; éssers i intel·ligències (naturals, mecàniques) que ens deixen, en comparació, com a formigues als peus dels déus, tal com li reconeix un científic, durant una conversa de bar, al protagonista de Stalker (1972), dels germans Strugatski, en provar de fer-li entendre, a partir de les escombraries escampades per uns aliens que ens han visitat sense deixar-se veure, la immensa diferència que ens ha de separar de qualsevol intel·ligència extraterrestre.
El pessimisme de Lem és imbatible, immanent, i, malgrat tot, novel·les com Solaris (1961), a on els protagonistes proven d'?entendre?'s amb un ésser plasmàtic que cobreix el planeta homònim, destil·len un humanisme malenconiós i necessari. Som éssers patètics, però, amb les eines que tenim, hem de ser capaços de solidaritzar-nos. O, si més no, com a mínim de riure'?ns del nostre patetisme.
