NOFLIPEU 2021-2022

NOFLIPEU 2021-2022
CIÈNCIA + FICCIÓ= LITERATURA DE LA BONA. IMAGINACIÓ AL PODER

El fantàstic no és només el territori de l’aventura i de l’evasió (que no només no està pas malament, sinó que cal reivindicar-la): si la literatura una disciplina, un art, una eina (trieu l’opció que més us agradi) que reflexiona sobre la condició humana, quan podem transcendir els contorns del realisme és capaç de trencar fronteres més enllà de la nostra imaginació i aprofundir molt més del que crèiem possible en els temes més universals. La potència darrera de la creació d’altres mons (llunyans i propers, externs i interns) per a reflectir preocupacions personals, col·lectives, globals, i configurar-los a la temàtica de l’obra atorga als gèneres fantàstics, i en concret a la ciència-ficció, una flexibilitat que els hi permeten arribar on ningú hi havia arribat abans.

Amb aquest cicle volem, sobretot, gaudir de la lectura, però també desmuntar alguns dels prejudicis al voltant dels gèneres fantástics abraçant precisament el caràcter eminentment popular d’aquests gèneres: identificarem les icones que han arrelat a la nostra cultura, les visitarem, gaudirem amb el repte de la imaginació, ens plantejarem cultures radicalment diferents formades per tota una panòplia d’éssers que ens causaran enveja o por o admiració, coneixerem terres i planetes amb geologies i biologies estranyes, viurem realitats inaprehensibles, inquietants, incomprensibles fins i tot, i veurem, més enllà de naus i dracs i aliens que, en realitat, ens estem emmirallant i ens veiem més nusos i més humils que mai.

Benvinguts a la nostra nau. Passeu, preneu lloc i comencem el viatge.

ON I QUAN?

Ho farem a la Nollegiu del Clot presencialment i ho retransmetrem via zoom simultàniament en directe. També ho podreu recuperar en diferit.

La cita serà un dimarts al mes a les 19h i les dates són aquestes:

5 d’octubre
2 de novembre
14 de desembre
11 de gener
1 de febrer
1 de març
5 d’abril
3 de maig
7 de juny


COM I QUI?

La primera part de la sessió serà una introducció al tema i obra proposada. Després es farà diàleg i debat conduït tot per Àlex Vidal Bermúdez.

PREU: 80€ i si teniu el carnet nolector gaudireu d’un 25% de descompte.

LECTURES PROPOSADES DURANT EL CURS:

Frankenstein, Mary W. Shelley
Fundación, Fundación e Imperio, Segunda Fundación, Isaac Asimov
Ubik, Philip K. Dick
El conte de la serventa, Margaret Atwood
Alba, Octavia E. Butler
Solaris, Stanislaw Lem
El sindicat de policies jueu, Michael Chabon
La guerra de les salamandres, Karel Capek
Matadero Cinco o la cruzada de los niños, Kurt Vonnegut, Albert Monteys y Ryan North

Programa i calendari:

DIMARTS, 5 D'OCTUBRE, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT:

La cf no és pas nova (sí que d'avantguarda... de vegades)
LECTURA DE REFERÈNCIA: FRANKENSTEIN de Mary Shelley.

La fantasia sempre ha estat font i motor de la literatura; però, abans de l’Edat de la Raó, realitat i fantasia es fonien en la mitologia, i poca gent s’atrevia a negar l’existència de déus, dimonis i altres. Però arribà la Revolució industrial, la ciència descriu una realitat aprehensible i mesurable, es promou l’ensenyament, i la tecnologia i el progrés fan que augmenti l’esperança de vida, malgrat que la nova societat es fonamenta en l’acumulació del capital i bona part de la població, que es trasllada a les ciutats, pateix una desigualtat brutal. En aquest context, la raó també genera els seus monstres, que Mary Shelley encarnà en la creació del doctor Frankenstein.
Frankenstein (1818) és considerada com la primera obra de ciència-ficció, la que planteja un dilema moral a partir dels límits de la ciència de començaments del segle XIX, una obra de terror que, per primera vegada, descarta qualsevol element esotèric i metafísic centrant-se en la ciència. En mig segle comencem a trobar-nos amb obres que popularitzarien visions optimistes de la ciència (com les epopeies de Jules Verne, molt arrelades a la novel·la d’aventures), que ens alerten dels seus perills, com a Un món feliç, o comencen a donar cos a la ciència-ficció moderna, establint alguns dels temes i icones més populars i importants del gènere, com la invasió alienígena (metàfora de l’època colonial), l’home invisible (metàfora del poder) o el viatge en el temps (metàfora de la lluita de classes) de Herbert George Wells.


DIMARTS, 2 DE NOVEMBRE, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT:

No tota la cf va de naus i imperis galàctics (però què seria de la cf sense elles?)
LECTURA DE REFERÈNCIA: FUNDACIÓN, FUNDACIÓN E IMPERIO, SEGUNDA FUNDACIÓN, d’Isaac Asimov


A nou de cada deu persones li venen al cap Darth Vader, el Falcó Mil·lenari i el petit baby Yoda quan parlem de ciència-ficció. I si bé és cert que la ciència-ficció toca moltes temàtiques i molt interessants, no hem de menystenir el subgènere de l’space opera, que tant i tant ens ha meravellat de joves.
Durant els anys trenta i quaranta les revistes i les baldes de les llibreries s’ompliren de grans conquestes, l’esperit humà semblava no tenir límits en un univers inabastable i sense fronteres, però si George Lucas li deu a algú l’existència de l’Imperi de Darth Vader és, sense cap mena de dubte (a banda de l’adaptació frustrada de Flash Gordon que desembocà en Star Wars) la trilogia de les Fundacions (1951-1953), de l’estatunidenc d’origen rus Isaac Asimov. Aquesta obra (que, ja a la seva maduresa, l’autor amplià innecessàriament en un corpus que unia diverses sagues en una desena llarga de llibres) fou una de les primeres històries d’abast galàctic, que comprenia segles de durada i que, al contrari d’altres fantasies de colonització, prescindia d’alienígenes (per desgràcia, també d’altres ètnies que no fos la caucàsica) per descriure la caiguda d’una civilització, prenent com a model la caiguda de l’Imperi romà, amb un llenguatge senzill i farcit de fets que succeeixen fora de focus, esperonant així la imaginació de milions de lectors. Altres sagues èpiques i monumentals hi han hagut abans i després, però la que quedarà a la nostra memòria serà la lluita del psicohistoriador Hari Seldon, amb el seu sistema d’equacions que prediu la caiguda de l’Imperi galàctic i un interregne fosc de més 30.000 anys, per establir un parell de fundacions que, emulant els monjos de l’Edat Mitjana i els enciclopedistes de la França del segle XVIII, mantingui el coneixement de la humanitat i redueixi l’edat fosca venidora a només un mil·leni.

DIMARTS, 14 DE DESEMBRE, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT:

No tota la cf transcorre a l'espai exterior (tan important, o més, és l'espai interior)
LECTURA DE REFERÈNCIA: UBIK, Philip K. Dick

A finals dels anys seixanta es visqué un viratge a l’espiritualitat, davant la manca de resposta que l’optimisme cientifista i el desenvolupament infinit oferien. La Guerra Freda, les guerres colonials (i la guerra de Vietnam com gran icona de l’època), la lluita pels drets civils, la revolució de les flors… L’statu quo s’esquerdava, alhora que les drogues expandien i posaven en dubte el concepte de la realitat.
Al mateix temps, la revista britànica New Worlds encapçalà un moviment dintre de la ciència-ficció, anomenat new wave, que promovia els valors estètics davant el sector més tradicional que defensava el model que s’havia imposat a la ciència-ficció estatunidenca, on predominaven les trames basades en especulacions científiques, de vegades fora de l’abast del lector no habituat al gènere, i que menyspreaven els aspectes més formals de la literatura.
I llavors arribà la figura de Philip K. Dick, un autor eclèctic, un paperback writer abocat a la ciència-ficció després de fracassar com a autor de realisme contemporani, autodidacta i que patí al llarg de la seva vida brots psicòtics, que, amb un estil peculiar, moltes vegades descurat, destacà per sobre de tothom amb unes obres que qüestionaven la natura de l’ésser humà i de la realitat. Personatges desubicats, realitats fonedisses i l’eterna cerca de l’empatia com a clau per distingir entre éssers humans i simulacres (com els Nexus 6 de Blade Runner) encarnaren el zeitgeist de l’època. Una època en que l’humanisme i les ciències socials guayaren pes, amb obres que miraven cap a l’interior de la consciència (Muero por dentro, de Robert Silverberg) o de la societat (Todos sobre Zanzíbar, de John Brunner; Els desposseïts i La mà esquerra de la foscor, d’Ursula K. Le Guin) i les lluites socials (entre elles, les de gènere en un entorn encara molt masculinitzat).


DIMARTS, 11 DE GENER, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT.

No tota la no cf no es cf (malgrat el que diguin els autors)
LECTURA DE REFERÈNCIA: EL CONTE DE LA SERVENTA, Margaret Atwood

Vivim un moment en què els gèneres fantàstics es consumeixen sense pudor, però no fa tant que autors com Margaret Atwood deien, explícitament, que les seves obres “no són de ciència-ficció, sinó que fan prospecció social envers el futur”. Vamos, ciència-ficció. Se’ls hi ha de donar la raó en què moltes obres no assolien una qualitat excelsa, però, com deia Theodore Sturgeon, el 90 % de la ciència-ficció és una merda, però és que el 90 % de la literatura és una merda.
Així i tot, d’ençà de la new wave, no tot era permès; com a mínim, no en segons quins sectors, tant crítics com de públic. I alguns autors destacaven per la seva qualitat literària inherent. Però altres autors aliens a l’entorns dels autors i lectors de ciència-ficció abraçaren i incorporaren a les seves obres elements, tant de la tradició i com de l’avantguarda del gènere fantàstic, a les seves obres. Entre elles, els premis Nobel Doris Lessing (Mara i Dann), Kazuo Ishiguro (No em deixis mai, Klara i el sol) i Olga Tokarczuk (Un lloc anomenat Antany).


DIMARTS, 1 DE FEBRER, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT.

No tota la cf va de testosterona (malgrat que el passat fa vergonya)
LECTURA DE REFERÈNCIA: ALBA d’Octavia E.Butler

Malgrat el seu caràcter especulatiu, fins als anys setanta la ciència-ficció no va explorar (perdó: els editors no van atrevir-se a publicar obres que exploressin) qüestions de gènere i ètniques. Com a tot arreu, i malgrat l’esperit d’experimentació i d’avantguarda pressuposat, el col·lectiu no deixava de reflectir i de perpetuar l’estructura i les dinàmiques de la societat heteropatriarcal.
Ursula K Le Guin va ser una de les primeres veus que experimentaren més enllà de les relacions tradicionals amb obres com La mà esquerra de la foscor. Seguint la seva estela, autores com Nancy Kress, Joanna Russ i Octàvia Butler portaren les inquietuds i les reivindicacions més enllà de les estrelles, explorant noves estructures socials, trencant esquemes i tabús, inventant nous espais afectius o denunciant les estructures de poder de les relacions afectives establertes, davant l’estupefacció i fins i tot el rebuig de part dels seus col·legues.

DIMARTS, 1 DE MARÇ, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT.

Els extraterrestres, si n'hi ha, no seran antropomorfs (malgrat que, a la cf, són bàsicament trasuntes nostres)
LECTURA DE REFERÈNCIA: SOLARIS, d’Stanislaw Lem.

L’humor de Stanislaw Lem potser era inevitable per poder mantenir el seny davant el seu (nostre) pessimisme vital. Al cap i a la fi, ser testimoni de l’Holocaust i sobreviure’l, unit a un coeficient intel·lectual extraordinari, és una recepta per no posar-hi gaires esperances en la humanitat.
Al llarg de la seva obra, la civilització humana es troba amb enigmes que no només és incapaç de resoldre, sinó que són inabastables, sobrepassen qualsevol marc ontològic inherent a la nostra natura; éssers i intel·ligències (naturals, mecàniques) que ens deixen, en comparació, com a formigues als peus dels déus, tal com li reconeix un científic, durant una conversa de bar, al protagonista de Stalker (1972), dels germans Strugatski, en provar de fer-li entendre, a partir de les escombraries escampades per uns aliens que ens han visitat sense deixar-se veure, la immensa diferència que ens ha de separar de qualsevol intel·ligència extraterrestre. El pessimisme de Lem és imbatible, immanent, i, malgrat tot, novel·les com Solaris (1961), a on els protagonistes proven d’entendre’s amb un ésser plasmàtic que cobreix el planeta homònim, destil·len un humanisme malenconiós i necessari. Som éssers patètics, però, amb les eines que tenim, hem de ser capaços de solidaritzar-nos. O, si més no, com a mínim de riure’ns del nostre patetisme.


DIMARTS, 5 D'ABRIL, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT.

No tota la ciència-ficció és distòpica (malgrat que ens ho busquem)
LECTURA DE REFERÈNCIA: EL SINDICAT DE POLICIES JUEU de Michael Chabon


Donades les circumstàncies actuals, es comprèn l'auge de la distopia. Aquesta és una branca que té com a paradigma 1984 (1948), de George Orwell; basada, o que ret homenatge, o que és més aviat una cover version més rockera del Nosaltres (1924), d’Ievgueni Zamiatin. La seva iconografia no només simbolitza l'absolutisme, la pèrdua de llibertat i la vigilància, sinó que impregna la nostra cultura generant fins i tot fills bastards (i molt representatius) com el programa de TV Gran Hermano.
Una distopia encara més terrorífica, per ser més versemblant i propera, és El conte de la serventa. Però hi ha altres obres a les quals no els hi cal acudir al dramatisme de les distopies per fer-nos reflexionar sobre qüestions polítiques. Michael Chabon creà una paràbola sobre la discriminació i una crítica sobre el sionisme a la ucronia El sindicat de policia jueu, que imagina un estat d'Israel assentat a un parany oblidat d'Alaska, a la que el govern dels EUA està a punt de treure-li la concessió i es veuen abocats a buscar un altre assentament.

DIMARTS, 3 DE MAIG, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT.

No tota la cf és anglosaxona (malgrat que n’inventessin el nom)
LECTURA DE REFERÈNCIA: LA GUERRA DE LES SALAMANDRES de Karel Capek


Ja hem esmentat a autors no anglosaxons que han esdevingut indispensables a la història de la cf, com Lem i els germans Strugatski. I, a casa nostra, gairebé tothom ha llegit un clàssic de la cf postapocalíptica (i política) com el Mecanoscrit del segon origen (1974), de Manuel de Pedrolo.
Si començàvem les lectures amb la primera obra de ciència-ficció on el doctor Frankenstein donava vida a un ésser artificial orgànic (el que avui en dia anomenaríem un androide), hem d’agrair a l’autor txec Karel Capek la creació de la paraula robot per anomenar un ésser autònom mecànic (malgrat que, en realitat, els éssers artificials de R.U.R. eren androides, i que la idea li donà el seu germà Josef, també dramaturg, mentre treballava al jardí de casa).
Autor humanista, liberal compromès amb la democràcia a la recentment creada Txecoslovàquia, biògraf del seu primer president TomᚠMasaryk, novel·lista, periodista, dramaturg, jardiner, Karel Capek esmerçà el seu talent per donar-li el prestigi merescut al txec com a llengua literària davant l’alemany. Empra sense complexos elements del folklore centreeuropeu, però també de fantàstics i de ciència-ficció, influït per les lectures de Herbert George Wells.
A mesura que transcorria la dècada dels anys trenta, la seva obra reflectí la preocupació per l’avenç dels totalitarismes i del feixisme; i la seva última novel·la, La guerra de les salamandres (1936), és una sàtira divertida i alhora esperpèntica: la descoberta a una remota illa de l’Índic d’una espècie d’amfibis capaç de fer servir eines desperta primer un sentiment de compassió al mariner que els descobreix que, aviat, es convertirà en una oportunitat de negoci; més enllà, en un recurs estratègic, i més endavant… i així, fins un apocalipsi estrambòtic i ben merescut. És com si Terry Pratchett haguès escrit 1984.

DIMARTS, 7 DE JUNY, 19h. PRESENCIAL AL CLOT, RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE VIA ZOOM I RECUPERABLE EN DIFERIT.

No tota la literatura de cf és escrita (també es dibuixa)
LECTURA DE REFERÈNCIA: MATADERO CINCO O LA CRUZADA DE LOS NIÑOS, Kurt Vonnegut, Albert Monteys y Ryan North


Un gènere mestís i experimental per força ha d’estendre els seus tentacles més enllà de la paraula escrita, malgrat que això també és paraula escrita i literatura. I que millor lectura que exemplifica la ciència-ficció escrita per un autor d’avantguarda que defugia de les etiquetes, que empra els símbols del gènere per emmirallar les misèries i la soledat de l’ésser humà, que satiritza el militarisme i posa el focus en una de les pitjors atrocitats de la Segona Guerra Mundial perpetrada pels Aliats (el bombardeig de Dresden). Aquest Excorxador Cinc, guionitzada per Ryan North i dibuixada per Albert Monteys, és una adaptació híbrida i fidel alhora, que eixampla la novel·la i remarca la vigència atemporal de la desubicació del seu protagonista, desprès del temps i nàufrag d’un nihilisme encarnat en els trafalmadorians i la seva visió apàtica de la història.