DOS DIUMENGES AMB PAUL CELAN I ARNAU PONS

Diumenge 16 de gener i Diumenge 23 de gener 2022.

11-14h.

Presencialment a la Nollegiu del Poblenou i també podeu seguir-ho via zoom des d'on vulgueu.

Paul Celan, pseudònim de Paul Antschel, va néixer el 23 de novembre del 1920 a Czernowitz, la capital de la Bucovina, aleshores dins Romania (avui Ucraïna), en una família jueva d'expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la col·laboració del feixismes omanès i ucraïnès. El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l'assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir de tifus al cap de poc temps i ella d'un tret a la nuca. En certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Paul Celan posseïa sens dubte el fons de melangia necessari per a una tal empresa. També el do de saber treballar amb la negativitat d'una experiència com aquella. Després d'una estada a Bucarest i d'una altra, molt breu, a Viena, es va instal·lar definitivament a París el 1948. Es va tirar al Sena el 1970.

De llindar en llindar (1955) va suposar la consagració definitiva del poeta, després de Cascall i memòria (1953) i del seu poema més famós i polèmic, la «Fuga de la mort». Tenim a les mans un llibre frontissa, situat entre la revulsió i la densitat del primer recull i l'abstracció despullada i la reflexivitat de Reixes de llengua (1959). Però alhora hi tenim un llibre combatiu; no només pel seu enfondiment en allò que es defugia o se silenciava —els camps d'extermini, l'antisemitisme persistent i les responsabilitats ètiques i polítiques dels poetes i filòsofs, així com de l'Església i d'una gran part de la població alemanya en l'esdeveniment—, sinó també per les rèpliques que Celan adreça aquí a tots els fronts: la filosofia de Heidegger, la crítica cultural d'Adorno i les acusacions de plagi de Claire Goll. Tot i que el llibre és dedicat a la seva dona Gisèle, és impossible no veure també en alguns poemes l'obsessió per un diàleg mantingut amb la poeta austríaca Ingeborg Bachmann.

En la sessió que Arnau Pons ens proposa només tindrem la taula i el llibre. ¿Hi ha res de més subversiu que una lectura compartida amb total llibertat?