Si per Novalis el crític és un autor ampliat, ja que posa el seu talent creatiu al servei de la lectura de les obres, per Meschonnic el crític fa parlar l'adversari i hi discuteix, sense deixar d'argumentar. Contra el manteniment de l'ordre. Ja és sempre un ordre interessat. I sense perdre mai de vista l'acte ètic que és tot acte creatiu. La polèmica, en canvi, sempre voldrà fer callar, sempre voldrà confondre. L'objectiu que té entre cella i cella és la desinformació. Un ajustament de comptes, al capdavall. Per mantenir les coses al seu lloc. Que és el que vol el poder. Seguir manant.
En aquest llibre -un aplec heteròclit de textos al voltant del sentir de les obres i de la relació que hi mantenen els seus autors- hi trobarem aquests dos aspectes de la crítica. La passió d'Arnau Pons és fer créixer el germen crític que tota obra guarda a dins. Com per Benjamin, per ell la crítica no consisteix tant en una reflexió sobre una obra, com en el desplegament de la reflexió en l'obra, mirant de cara a l'autor. Daquí ve també la seva exigència indispensable, per dur a terme aquesta tasca, d'una recerca constant del sentit del temps en les obres, o sigui, del sentit de la història que les obres s'han esmerçat de llegir.
No només Maria-Mercè Marçal, Àngel Guimerà, Miquel Bauçà, Joan Maragall, Miquel Barceló, Blai Bonet, Apel·les Fenosa, Salvador Espriu, Rafel Joan i uns quants més, hi podran pujar de peus. Aquí, qui hi puja de peus és tota una tradició. Per, des d'allà dalt, sentir el vertigen d'existir.
Del pròleg de Blanca Lllum Vidal
