Girar/Caure
Botella Soler, Vicent
La mirada i el dubte. Epíleg de Marc GranellVaig saber de la poesia de Vicent Botella cap a l'any 2013 a través d'un correu electrònic que m'envià, en el qual, amb formes extremadament educades, es disculpava per irrompre en la meua intimitat. Es presentava com un xicot de Gata de Gorgos, doctor en Física, que aleshores vivia a Viena, on treballava com a investigador en el cam...
Synopsis
La mirada i el dubte. Epíleg de Marc Granell
Vaig saber de la poesia de Vicent Botella cap a l'any 2013 a través d'un correu electrònic que m'envià, en el qual, amb formes extremadament educades, es disculpava per irrompre en la meua intimitat. Es presentava com un xicot de Gata de Gorgos, doctor en Física, que aleshores vivia a Viena, on treballava com a investigador en el camp de la neurociència computacional, i que escrivia poesia. Em deia, també, que li agradaria saber la meua opinió sobre el que feia, ja que es trobava molt desconnectat de l'ambient literari tot i haver publicat ja l'any 2005 un primer quadern a la PUV titulat Residu de pluges. Em van semblar uns poemes d'una maduresa estranya en un poeta d'aquella edat, amb una mirada pròpia i una factura equilibrada i continguda que els encomanava una important solidesa que es va poder comprovar quan, estructurats en part en un nou quadern, es publicaren dos anys després amb el títol de La llàstima, com a guanyadors del certamen de poesia que atorga la vila d'Almussafes. En aquell llibret, que girava a l'entorn de la narració homònima de Salvador Espriu, hi havia uns versos significatius: «M'han dit que tinc un fantasma cartesià, / com un tumor, / que em fa patir i rumiar / la gàbia d'aquest determinisme i l'altre». En aquest nou pas poètic que fa, en aquest Girar/Caure, Vicent Botella deixa arrere aquella gàbia i obri la mirada al món des de la saviesa de qui sap que l'únic camí possible és el dubte, la pregunta incansable: «Caminar, solcar, volar, / no ha sigut mai comprendre / sinó allargar, com un batec, / la interrogació». I és a través de la poesia que la mirada troba l'única forma d'acostar-se a la realitat des del qüestionament radical del que és i del que som. Les quatre parts en què es divideix el llibre són quatre àmbits des dels quals disseccionar, amb un llenguatge poètic d'estricta síntesi entre l'emotivitat i l'eficàcia, allò que s'esdevé fora i dins de nosaltres mateixos, per tal de saber, en definitiva, que «Tota la casa cau, / tot cau, sense reverència, / obertament a terra».
Artículos relacionados
