EN LA PELL DE LA TERRA UN TELER

RECOMANACIÓ NOLLEGIU

La Maria diiu:

El llibre de la Núria, és fruit madur -ja ens hi remet el color de la magrana a la coberta- i com bona poesia que és, aconsegueix posar paraules a emocions viscudes i d'altres observades, en aquest cas a més, des d'un llenguatge que em resulta molt proper.
Els altres dos llibres que us he recomanat anteriorment penso que dialoguen molt bé amb el de la Núria.

Tenir el sentit del misteri és entreveure'l en el subsòl de totes les coses (Escola de l'ànima, p.160)
Cal estripar la terra per airejar-la (En la pell de la terra un teler, p.54).

Una cosa evident en el llibre de la Núria és el no-ús de la puntuació, les seves puntuacions estan en els silencis de la pàgina i en la paraula mateixa que ja porta puntuació.

Llegiu la Núria, llegiu poesia.

Tres personatges femenins sorgits del mite, dues dones i una nimfa, Penélope des de l'espera conflictiva, Cassandra des de la incomprensió i Eco en la seva reducció a veu sense voluntat, encarnen, tres dones, tres personatges que són negats i a qui el desig els hi és cancel·lat per uns herois que potser no ho eren tant. Tot comença per tibar una paraula, articular un so i buscar la vibració, l'eco, el matís, el desig i a l'amor que donen vida i conformen l'edifici que som, allò de què estem fets. Així ens arriben aquests veus negades, veus que ens parlen sense estridències, amb aparença de dolçor, de bell llenguatge poètic, sense cap intenció de reivindicar res, només la necessitat de mostrar-se i ser escoltades des d'aquesta senzillesa que sorgeix de l'experiència, la intel·ligència i una sensibilitat singular. Tot comença, tot s'origina, en la terra. A partir d'aquí, la simbiosi, el verb, la intempèrie, les fronteres per on no cal infiltrar-se, on només cal sembrar-se, escampar-se per donar pas a un món comú que esdevé rizomàtic.

Núria Mirabet (Barcelona, 1966) Ha publicat Lianes o les rates que imiten l'Esther Williams i Descosir-se l'asfalt en un abric de quadres, a l'Editorial Trípode. En la pell de la terra un teler és el seu tercer poemari.

La poesia de Mirabet defuig l'explicació racional, no respon a definicions ni etiquetes, busca teixir entre tradició i modernitat amb els fils, les paraules, les poètiques i, sobretot, les músiques que se li han anat convertint en pell i cicatriu, en veus que rememoren i amb les que ha anat dialogant al llarg dels anys, totes elles apareixent, explícites, en el tapís, en el teler de l'espera on tot, a través de la memòria es fa paraula i s'estén i muda, metamorfosi del verb, tornant-se residus, però també pell en una expressió més pròxima a la contemporaneïtat lírica de veus com Marianne Moore, Louise Glück o, sobretot Jorie Graham.

Tot va començar amb Penélope Cassandra i Eco. Tres dones que van ser negades. Que el seu desig va ser cancel·lat per uns herois que en realitat no ho eren. Tot va començar per tibar una paraula, un so i buscar la vibració, l'eco, el matís, del desig, de l'amor, del de què estem fets. De la veu des d'on elles ens parlen sense cridar ni sense ser estridents, sense interès en reivindicar, sinó en mostrar i ser escoltades des d'aquest "fer" senzill.

Tot va començar des de la terra, des de la Margulis, de la simbiosis, del verb, de la intempèrie, des de les no fronteres per on no cal infiltrar-se només sembrar-se, escampar-se. Un mon comú que es rizomàtic.

Buscar els fils, buscar paraules, buscar poètiques i musiques, que eren pell i feien pell i cicatriu. Veus que em rememoren i rememoro, amb les que he anat dialogant al llarg dels anys, i que van apareixent explícitament al llarg del llibre.

Tot va ser començar, i va estendre's i a desplaçar-se i va
mudar: metamorfosi:
des-fer-se:
un tornar-se:
residus:
i pell tendra: