RECORDS D'EGOTISME

L'any 1832 Stendhal, destinat com a cònsol francès a Civitavecchia, es proposa escriure els seus records i resseguir els fets que van marcar la seva vida a partir del juny de 1821, data del seu retorn a París després d'una llarga estada a Itàlia, fins al novembre de 1830, data del seu nomenament a Trieste. L'obra comença en el moment en què Stendhal abandona Milà acusat de recolzar el moviment independentista italià pel govern austríac i decidit a oblidar el seu enamorament platònic per Métilde.

Records d'egotisme és una crònica inacabada d'una convalescència. Amb escenes divertides i emotives, per on desfilen homes i dones refinats, bons, depravats, enginyosos i estúpids sota la càustica mirada de l'escriptor, conformen un document de gran valor sobre la readaptació de Stendhal al París de Lluís XVIII, on un jove Henri Beyle intenta trobar el seu lloc com a amant i com a artista abans de ser Stendhal i on l'autor ja madur escriu no per exhibir-se sinó per comprendre la seva naturalesa, la seva vida i la seva concepció de l'art. Stendhal va interrompre les seves notes l'estiu de 1822 perquè la calor «li treu les idees a quarts de dues».

Stendhal, pseudònim d'Henri Beyle (Grenoble, 1783 - París, 1842), va viatjar a París, amb 17 anys, deixant enrere la seva formació, una barreja de col·legi religiós i institucions laiques, on va acabar allistant-se a l'exèrcit. Acabades les guerres napoleòniques, va viatjar per Europa, sobretot per Itàlia, on va escriure diversos assajos sobre història de l'art i part de les seves memòries (Roma, Nàpols i Florència). De tornada a París es va convertir en una reconeguda figura dins dels cercles intel·lectuals i va desenvolupar les seves avançades, per a l'època, idees sobre l'amor i la política. És conegut sobretot per les novel·les El roig i el negre (1830) i La cartoixa de Parma (1839). Stendhal era un apassionat de la música, especialment de les obres de Mozart i Rossini, del qual va ser el primer biògraf amb Vie de Rossini (1824).