PLATJA FONDA

Montserrat Garcia Ribas

(Castellbell i el Vilar, el Bages, 1964)

Ha publicat els poemaris: Com l’últim joc de mai (Palma, Moll, 2010, XXV Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí), Luz fue (Girona, Curbet Edicions, 2014, Premi Vila de Martorell de Poesia en castellà 2013) i Les harmonies fràgils (Girona, Llibres del Segle, 2018), així com el llibre L’Agrícola Regional, SA: més de 100 anys al servei del Santuari de Montserrat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016). Té estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Psicologia i Magisteri. Viu a Manresa.

Tot comença amb la pèrdua inesperada de la mare i amb una mirada entelada que a penes pot distingir encara somni i realitat. Hi ha llocs estimats que acullen un cos que es mou de manera automàtica, com Platja Fonda (Begur), un paisatge agrest ran de mar d’arena gruixuda i fosca que es clava a les plantes dels peus. I, pertot, l’absència i una escriptura que s’hi adiu amb l’alè trencadís de la pèrdua. El fil umbilical és ara «la corba infinita dels vincles» que uneix els fragments i transcendeix el dolor i l’absència. Com diu Carles Camps Mundó en l’epíleg, són poemes que «amb la seva aparença de fragilitat acaben formant un ordit finíssim, però capaç d’aguantar tot el dolor que se li vulgui fer suportar, sempre frec a frec amb el silenci. Després de la nit, un nou tempteig auroral malda per afermar el cicle de la vida».