Meritxell Cucurella-Jorba diu
SEMPRE ENCARA
Entre la supèrbia ofensiva dun tros de ferro rovellat deixat anar impúdicament sobre la sorra duna platja en ple juny i la fragilitat dun pètal de rosa tardana que ha sobreviscut un novembre insòlit en un jardí abandonat però que sap que tanmateix caurà. Així fa bàscula Sempre encara, que es podria titular el llibre dels breus, o els homes i els dies. Però lhauríeu de llegir per saber-ne els motius.
Entre dubtes i certeses, Sempre encara entoma la fugida dun escamot vençut integrat per una sola persona que es transmuta i riu i plou i cau i torna sempre a estimar. Sí, poemes damor.
Sempre encara és un clam, és un plany, és un fulgor sobtat enmig de la boira espessíssima. És un homenatge, o molts. És un vals. És una pedra rodona. És marge i és camí. Són dos adverbis. És una possibilitat.
