MELLO, SOPHIA DE / ANDRESEN BREYNER
La poesia de Sophia pertany a aquell llinatge tan antic i tan distint que té origen en la Grècia antiga (en Safo, Simònides, Arquíloc
) i que a Portugal va emergir en la lírica camoniana, en un António Ferreira i en un Sá de Miranda, i després es va perllongar, entre altres, en la Marquesa dAlorna, Antero de Quental, Camilo Pessanha i Ricardo Reis. Aquest llinatge termina en la mateixa Sophia i en Eugénio de Andrade, és a dir, es deté en el pas del segle XX cap al XXI. La desaparició dambdós marca, per això, la fi duna era, la pèrdua dalguna cosa preciosa.
Lexistència empírica de Sophia va coincidir amb lèpoca del desencantament del món de la racionalització del món, de la secularització de la religió, de la pèrdua de la natura, i potser per això la seva poesia està habitada per un desig de reencantament. Que significa, evidentment, un desig de bellesa. La poesia de Sophia conjura la bellesa del món i dels éssers que lhabiten: els éssers més fràgils, però també aquells capaços de lheroisme i la bravura (la de parlar quan la majoria calla, audàcia que ella tant apreciava). No em refereixo a la bellesa fútil, o vetusta, o sentimental, sinó a una bellesa difícil, dolorosa i solitària. La bellesa de les ombres. Avui en la poesia portuguesa (ignoro si és així en altres llengües) ja no hi ha res de semblant perquè els poetes són pudorosos amb la bellesa. I són pudorosos amb el cant. La poesia de Sophia va ser de les darreres a cantar. I el seu va ser un dels darrers noms de la cultura portuguesa tocats per una aura. Eugénio en va ser un altre. Herberto Helder va ser-ne lúltim. Això explica, en part, el caràcter intemporal de la poètica de tots tres.
Diria que la poesia de Sophia és una poesia apol·línia, en contrapunt amb una poesia dionisíaca, que seria, per exemple, la dHerberto Helder. Aquesta distinció nietzscheana entre un art apol·lini (límpid, harmoniós, lúcid) i un art dionisíac (lligat a lèxtasi, a la desmesura, al furor sensorial, a una expressivitat torrencial) ens és útil per a situar lunivers poètic de la nostra autora. Lart apol·lini, en paraules de Nietzsche, «crea un món nou, més clar, més intel·ligible», que ve a il·luminar i asserenar el món marcat pel dolor. Així va ser la poesia de Sophia: clara i lúcida però amb tonalitats obscures, amb una marca elegíaca molt present, ben visible en el tema recurrent de la unitat perduda (entre lhumà i la natura, entre les persones i les coses, entre lestar i lésser) i de la dificultat o impossibilitat de lésser humà de realitzar-se i accedir a la seva dignitat.
És en aquest últim punt on es torna palpable lethos republicà de Sophia: en la consciència de la dignitat intrínseca de lésser humà, una dignitat que es basa en la reciprocitat i la llibertat; en la demanda «per un país de llum perfecta i clara» («Pàtria», del Llibre sisè). Sophia sabia bé que aquell país país real o territori íntim no existia sinó com a demanda, com a promesa; perquè una aspiració així no sesgota en lordre polític, que és lordre de les coses transitòries, sinó que remet a la virtut, a la utopia, cares de la mateixa moneda. La inspiració apol·línia, segons un altre alemany, Schelling, consisteix a estar al mateix temps embriagat i sobri: i és justament aquest, va escriure ell, el misteri de la vertadera poesia. Aquella sobrietat embriagada, aquella lucidesa dolorosa i vessada en versos de limpidesa ombrívola, aquella claredat tocada per la nit que palpita en el magnífic «Nocturn a Graça» (de Mar nou, 1958), és potser el llegat més valuós de Sophia: «Amb mi / Sobre el moll sobre el bordell i sobre el carrer / Límpid i exaltat / El silenci dels astres continua.»
