LÍQUENS

Al llindar de la vida comença el camí que porta al final. Tot respira davall un incendi d'astres. Una barca verda llisca riu avall. El tacte de la llum damunt les coses petites. Els colors de les hores errants. El cant amagat, confús, entre les branques i el desglaç. Petites canoes arriben al port amb fruites per als infants. Damunt la molsa i els líquens he vist noves galàxies. El que és a dalt és a baix. A tocar de la carena, un cérvol. De lluny t'ensuma, i atent et mira abans de partir muntanya amunt. Arriben cavalls lluents amb crineres que onegen i algú m'ofereix alvocats de l'arbre que va plantar el seu germà. Dins la terra germinen bulbs i llavors. S'han de descloure les flors i l'amor amb els pètals de l'alba. Dins el càntir, l'aigua del cel. A la casa el silenci, la por i la pols. No és l'ocell qui baixa, és una espurna qui es refrega damunt la pell de la serp que ensuma la sang, l'humus i la vulva. Sense por libarem el nèctar de l'abisme. En el melic de la veritat: el brunziment i la florida a l'illa dels ulls. A les mans, el pol·len del sol i el seu antídot. Rere les brases de la nit, a frec de les ombres, neden peixos daurats com la mel. Els líquens són la simbiosi d'una alga i d'un bolet micet. Un diàleg entre dues veus que sargeixen la vida i la mort, els estralls i els pensaments. Dos alfabets, dos universos que es toquen i amb fúria i tendresa s'acaricien. Un encreuament d'arrels, imatges, sediments i paisatges celats en la memòria. Un intercanvi de llamps. Cartes de dos vidents. Dues maneres paral·leles d'escriure i des-escriure el món i els records. Dues maneres d'obrir els ulls i temptejar el límit als confins del llenguatge. Són la gènesi d'una escriptura fèrtil abocada a fràgils infinits. Dues formes de bategar que s'imanten en un mateix càntic salvatge. Un encontre d'aigües lluminoses on s'hi entremesclen l'artefacte i l'irreal amb la realitat i la pregària.