ADA CASTELLS llegeix SOLASTÀLGIA
«Entreveig finals, grandiloqüents o esllanguits, però sempre inevitables. Lúnic que no en sé calibrar és labast. Soc jo sola qui sofega? O és només la nostra família? O és tota lespècie humana? O és el planeta Terra?»
La Sara és una Quixot empatxada de lectures apocalíptiques i, arran dunes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a lEmpordà. A lexpedició lacompanyen un marit que exporta pollastres al Brasil, una filla adolescent que vol un gos i una tieta excèntrica que no hi toca gaire. Lobjectiu és refundar ledat mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb lamenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, la sobredosi filosòfica, les baralles amb la filla i la solastàlgia*. Lamor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure i recuperar el lligam amb els altres.
*La solastàlgia és un terme híbrid (consol + dolor) ideat per lactivista australià Glenn Albrecht. Designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra.
Ada Castells (Barcelona, 1968) va començar la seva carrera literària amb El dit de làngel (1998), una història realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants. Després va venir Mirada (2001), novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida (2005), biografia obertament novel·lada del pintor romàntic Caspar David Friedrich. Pura sang (2012), ambientada entre Menorca i Barcelona, li va valdre el Premi Sant Joan de Narrativa i després va publicar La primavera pendent (2018) i Mare (2019), la seva novel·la més personal i que, tants anys després, entronca amb la primera. Actualment viu entre lEmpordà i lEixample, i imparteix tallers descriptura creativa.
