PER PRIMERA VEGADA EN CATALÀ LA POESIA DE LOUIS MACNEICE: «És un cas a part, MacNeice és el poeta dels poetes» (T. S. ELIOT). «MacNeice és una figura constant, cada cop més influent i lluminosa» (SEAMUS HEANEY).
La poesia de Louis MacNeice (Belfast, 1907 - Londres, 1963), en un primer moment coneguda per formar part de lAuden Group, és avui considerada, per poetes i estudiosos, duna influència cabdal dins de la gran tradició de la poesia irlandesa i, entre els membres del grup, lúnica dun interès creixent fins als nostres dies, salvant la del seu amic W. H. Auden. El to confessional, la singular destresa amb què expressa el dolor i lentusiasme pels aspectes corrents i suposadament superficials de la vida com a reveladors de motivacions més profundes o amagades de lésser humà, fan de la seva obra una de les més autèntiques i sensibles.
Proclamat per T. S. Eliot «el poeta dels poetes», MacNeice defensava una poesia impura que superés els dogmes dels gegants de generacions precedents, abraçant un marcat sentit social de la creació poètica que trobava a faltar en Yeats, així com una implicació personal i vital, tan opaca en Eliot. Els seus millors versos, a vegades irònics i fins i tot brutals, a vegades delicats i tendres, sovint entre el surrealisme i lexpressionisme, denuncien els ritmes violents de la vida contemporània, manifesten una existència «incorregiblement plural» o es remunten a escenes de la seva joventut. Amb una aparent senzillesa que gairebé oculta la intensitat i complexitat dels seus recursos literaris, la seva veu poètica ens transporta a límits boirosos entre la realitat i la fantasia, i ens deixa, en tant que lectors encisats, a les portes del misteri.
