"Una època obscura s'apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l'escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l'etiqueta d'extrema esquerra, quan nosaltres l'únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials".
A Joc d'escacs, Miquel López Crespí retrata el món cultural i polític de la seva joventut, a la Mallorca de les darreries del franquisme, quan ell militava a diverses organitzacions antifeixistes. Eren temps d'esperança però també de desencís. Com ja va fer a la seva novel·la Allò que el vent no s'endugué (El Tall Editorial), l'escriptor usa el gènere de la novel·la, però en tant que descriu una realitat viscuda, enriqueix la narració amb pinzellades de relat memorialístic i autobiogràfic. "Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l'ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d'amics, amors i lluites que ens han fet talment com som? Escriure Joc d'escacs ha estat com pintar un mural a l'estil de Diego Rivera o dibuixar els Capricis de Goya", diu l'autor.
