Els Banu Mardanix era una nissaga andalusina, oriünda de la Frontera Superior (ath-Thagr al-A‘là ) i establerta a terres valencianes al segle XII. Sa‘d ibn Mardanix fou el defensor de Fraga (Baix Cinca) contra lÂ’agressió de lÂ’exèrcit aragonesopamplonès dÂ’Alfons I «el Bataller» en 1134. El seu fi ll Muhammad i bn Sa‘d nasqué a PenÃscola (Baix Maestrat) en 1124 i en 1147 es convertà en lÂ’emir de València i Múrcia, lÂ’emir de Xarc-alandalús (Orient dÂ’Alandalús).
És el cèlebre Rei Llop de les cròniques cristianes i el campió de lÂ’ortodòxia sunnita andalusà contra el califat heterodox dels almohades nord-africans. Finalment, vençut el Rei Llop (1172), els almohades sÂ’apoderaren de tot lÂ’emirat mardanixÃ. Un germà de Muhammad ibn Sa‘d, Yusuf, col·laborà des de València amb els almohades i aconseguà mantenir la preponderà ncia de la famÃlia al territori valencià . Nét dÂ’aquest Yusuf fou Zayyan (Zaèn), emir de València des del 1229 fi ns a la caiguda de la ciutat a mans dels catalanoaragonesos de Jaume I en 1238. LÂ’estirp dels Banu Mardanix protagonitzà la vida polÃtica de les terres orientals dÂ’Alandalús des de mitjan segle XII fins al col·lapse defi nitiu del segle XIII. Aquesta és la seua història, la història alhora dÂ’aquell paÃs que parlava algaravia i precedà a la Catalunya Nova (Tortosa i Lleida) i a la Catalunya NovÃssima (el PaÃs Valencià ), bastides per Ramon Berenguer IV, Jaume I i llurs successors.
