Els poemes de la llum (1919) ens arriben a través de la veu dun poeta òrfic, considerat el darrer dels existencialistes. Escrits des de lexaltació desaforada de la jovenesa, són trossos dànima que ens parlen des de la passió, lexpansió, però a la vegada des duna reflexió i maduresa sorprenents. La veu de Lucian Blaga en català, gairebé cent anys després dhaver esclatat en vers, ens interpel·la, ens eixampla lhoritzó. Ens parla dexperiències essencials que prenen forma poètica entorn de la metàfora de la llum. La llum dels poemes que ara tenim al davant és la llum primordial, la llum que també sidentifica amb lamor.