Amb el seu nou llibre de poemes, Rastre nival, el quart des del 2009, Àngels Marzo (Caldes de Montbui, 1977, i lleidatana dadopció voluntària) ha abandonat lèpoca de laprenentatge i competència i ha fet el salt directe cap a la maduresa humana, intel·lectual i artística. Francament, feia temps que no llegia un recull de la contundència, la valentia, lextremitud, la lucidesa, lexigència i la dura i delicada bellesa de Rastre nival. La poeta reflexiona a fons sobre la tossuda voluntat de la vida dimposar-se (Però la vida insisteix com la saba dels arbres) malgrat les incerteses, els somnis fallits, els fracassos assumits i limplacable pes de la realitat. A través duna galeria extensa dimatges que recorren la història de lagència humana en positiu i negatiu, des de la prehistòria al segle XXI, lautora es pregunta si la poderosa metàfora de la zona nival que presideix el conjunt significa el buit i lextinció o, contràriament, la continuïtat i la resiliència. Serem necròfils o biòfils per utilitzar els termes dErich Fromm? Crec que sendevina la tria dÀngels Marzo: el camí marcat per Henri Cartier-Bresson, Lyubov Morekhodova, Zygmunt Bauman, Rosa Parks, Itzhak Perlman i William A. Watkins. Rastre nival aposta en ferm per un rearmament de la poesia per contravenir la banalització i la tebiesa actual (Sam Abrams)
