Els antics grecs anomenaven skándalon les trampes per capturar peixos, i després, per extensió, tota mena desculls i obstacles per a les embarcacions. Els romans van adoptar el mot scandalum donant-li un sentit més figurat, que és també el del nostre escàndol: una conducta poc moral, digna doprobi, decepció i condemna pública. Letimologia ens indica, doncs, que les actituds «escandaloses» no són només incorrectes o malignes; el que les caracteritza per damunt de tot és que són un obstacle (fins i tot una trampa) que encalla o entrebanca la trajectòria dun individu o dun col·lectiu amb poder, a causa de la sorpresa i lenuig que provoca en els seus semblants. Des daleshores, lopinió pública ha estat una eina democràtica i a la vegada una trampa al servei dinteressos corporatius (o dels estats) que utilitzen la propaganda, la manipulació dels fets i de la Història, la injúria o les campanyes de desprestigi per afavorir determinats individus i idees, i ensorrar-ne daltres. En temps de Twitter, no cal entrar en més detalls.
