Les paraules de Camus no són del dia després: estan escrites, justament, enmig dels dies en què Europa cau en aquell abisme que tan gràficament va expressar Arendt i que acabaran per configurar el forat en la història que esquerda el segle XX. Aquí rau el valor i la grandesa del seu testimoni: llum enmig de la foscor. Una llum emesa amb risc de la pròpia vida. En cada carta sendevina la tremolor daquest risc i, també, la perseverança que prova denfrontar-se a la tempesta de làngel de la Història, un àngel, com el de Paul Klee, amb el rostre esfereït i els ulls esbatanats davant del que contempla. (Del pròleg de Xavier Antich)
Llapis tossudament alçat en galerades intenses i sota temps grisos. En la relectura daquestes cartes, sestenen els dobles subratllats i cau lenèsim cercle amb signe dadmiració. Com es pot dir tant en tan poc: no és una lloança literària ni estilística, sinó una defensa de la claredat en brevetat. Una estranya barreja delevació ètica des del fons del pou mirar ben amunt, epístoles per salvar el que mereix ser salvat salvar lhome de si mateix i preservar la fragilitat i vulnerabilitat dels cossos vius i la imperativa ordre de combat per la llibertat perquè no en queda daltra i lalternativa és sucumbir. Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix de res és no fer res. (De lepíleg de David Fernàndez)
