Trobar una veu prou personal, sovint no és fàcil. En aquest cas som al davant dun autor que ho ha aconseguit. Segons les seves paraules, quan fa escrits breus trossejats en versos mai no són poesies que sadaptin a cap ortodòxia, però sí que es converteixen en poemes torts, fets amb tanta honestedat com nés capaç, de molt dallò que pensa.
A la primera part del llibre, amb uns textos que poden ser llegits cadascun gairebé duna tirada i fer-ho sense gaires entrebancs, sembla que al costat algú ens estigui dient: hi ha moltes vegades que un hauria de buscar la simplicitat i són les mateixes que se nha de fugir. Per procedir tal com ho aconsella la paradoxa, amb una lucidesa, quan cal colpidora, el Josep Vila ens porta agafats per la mà per seguir-li el fil quan revisita alguns dels esvorancs existencials als quals senfronta qui rasca massa en això que anomenem vida.
En la segona part del llibre, més breu, lautor fa un gir: posats a viure, millor fer-ho amb una mica de lluminositat tot i que sigui artificial. De nou parla amb lucidesa, però aquí amb la consciència que moltes vegades el despropòsit més clarivident és somriure sense cap autèntica raó.
Soc la meva pròpia víctima
això ho sé.
Retraient el meu pas, maturo
Per què no ressorgeixo?
Per què no canto?
Per què no ploro
i reprenc pronunciar cada paraula
invocant la meva possible semblança
al fluir dun rierol?
Habitant
potser ho aconsegueixi
ho he dintentar ara.
Vull jugar fort.
Trencar els forrellats del meu tancament
i vestir per fi el meu vestit dàngel.
No va deixar instruccions.
Va morir el sastre enginyer sense deixar instruccions.
Jo he reforçat les puntes del meu cos.
Jo he ajustat els ressorts del meu mecanisme.
Sento finalment que arribarà aviat el moment.
Quan em posi el vestit sobre els meus somnis arrecerats
es desplegaran elegants les ales
embastades a la meva esquena
i simplement seguint el seu impuls
maproparan al lloc on tu habites
un lloc on no venç mai el desconsol
i guanya sempre la tendresa del joc.
