PEL CAMÍ DEL ÀLBERS

Pel camí dels àlbers - Rodolfo del Hoyo (fotografies de Míriam G Troncho)

Rodolfo del Hoyo i Miriam G Troncho comencen a col·laborar a partir del llibre Reconstruccions (Ed. Pont del Petroli, 2017). El 2018, la fotògrafa va ser convidada a exposar la seva obra a Benicarló en el marc del Festival Imaginaria de Castelló. Serà en aquesta exposició que tots dos mostraran el treball conjunt POEGRAFIES. La col·laboració artística de tots dos es va incrementant de manera que POEGRAFIES s’exposa en formats diferents i noves incorporacions de fotografies i poemes a la Llibreria de la Imatge i al Centre Cívic Joan Oliver “Pere IV”, de Barcelona. La investigació artística els porta a explorar nous conceptes com ara la sensació que tenen com a éssers poètics d’estar vivint diversos temps alhora, perquè el jo no és inamovible, està en constant evolució, però també està conformat per molts altres jos que conviuen amb nosaltres. Què pot succeir quan aquestes ànimes, de vegades contradictòries, entren en contacte?

FIL VERMELL
Volta rere volta, abans de l’origen,
el cabdell anava creixent dins meu.
I cada gir del fil era un assaig
de mi. Pont estret entre la natura
i l’enigma. A cada volta el cordill
era un gos blanc amb els ulls de colors
diferents. Era el jardí d’una casa
familiar, la platja de la infància.
Còdols, sorra gruixuda i el meu mar.
La piscina que em va veure renéixer
emergint de les seves aigües àmniques.
El cabdell és tot el que soc i tot
el que seré, les ombres de les cases
que m’habiten, les olors d’altres cossos,
la meva roba, el meu poble, el meu cel
tan blau pigat pels cors dels estornells.
Ara es deslliga lentament de mi.
Cames avall com la sang germinal.
Camino sobre el fil com un funàmbul
amb els meus silencis, amb la mirada
acaronant objectes i paisatges
que són en mi com les veus dels amics,
com les absències i les distàncies.
Cada dia em vesteixo amb el que soc
com un costum i segueixo el meu fil
vermell, la pell eriçada, la roba
gastada, les paraules heretades.

CAMÍ DE RONDA
Vora mar, m’endinso al camí de ronda,
a una banda bosc d’alzines sureres.
Les opunties als penya-segats,
entapissen el paisatge amb els pins
que esculpits amb formes capricioses
s’inclinen davant el buit que m’atrau.
La dolçor del fonoll perfuma l’aire.
Al lluny, la quietud silenciosa
del poble blanc a la cala, les voltes,
les barques ancorades o en repòs
damunt la sorra on seu el pescador,
que contempla l’horitzó i sent vertigen
perquè voldria penetrar la línia
i perdre’s blau enllà, futur incert.
Sent ben a prop el sempitern murmuri
del vaivé de les ones en el temps.
Anar i tornar va ser sempre tornar.