MANS DE PRESAGI

Abans que l’instant definitiu arribi, implacable i funest, es pot escriure, deixar un rastre, no per aconseguir una immortalitat, sinó per bastir una obra que no deixi de ser un quadern de bitàcola, un diari personal, un registre fòssil que mostri no tant el què sinó més aviat el com i el quan. Aquí és on s’instaura el prolífic gest d’escriva dels mapes propis que executa Joan Perelló: la intimitat en punxa lligada a la lenta devastació del paisatge extern, mirall de la pròpia degradació. Però… Des d’aquest nihilisme tràgic, es pot trobar una sortida? Al meu entendre, Mans de presagi ofereix una revolta lluminosa, un retorn a una certa plenitud i celebració de la vida després d’arribar a la certesa que la mort és inevitable. Doncs d’acord, si és inevitable, no podem cantar i boixar per aprofitar cada instant abans que arribi? Aquest és el presagi i aquestes les mans que l’acompliran. (De l’epíleg de Jaume C. Pons Alorda)


Biografia de l’autor

Joan Perelló (Campos, Mallorca, 1953). Des que, l’any 1973, va publicar És massa difícil i Sempre trobaré algun dolor, ha desenvolupat una llarga trajectòria com a poeta, amb guardons i reconeixements rellevants. Malgrat un llarg silenci editorial durant dues dècades, a partir de l’any 1997 va reprendre amb força l’activitat i, des d’aleshores, ha publicat una dotzena de reculls poètics, d’entre els quals cal destacar Carasses (1997), premi Bernat Vidal i Tomàs; La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002), Manual d’ànsia (2005); Quadern de manobre (2007), premi Josep M. LópezPicó; La casa del vespre (2014); El mapa de l’infinit (2016), premi Maria Mercè Marçal, i Paisatge en pèl (2018), entre d’altres.
Com a narrador, l’any 2013 va publicar L’error o la vida, obra a la qual seguiren Música de la indiferència (2015), premi Pare Colom de Narrativa, i La ginebra trista del Cafè Balzac (2019).