Abans que linstant definitiu arribi, implacable i funest, es pot escriure, deixar un rastre, no per aconseguir una immortalitat, sinó per bastir una obra que no deixi de ser un quadern de bitàcola, un diari personal, un registre fòssil que mostri no tant el què sinó més aviat el com i el quan. Aquí és on sinstaura el prolífic gest descriva dels mapes propis que executa Joan Perelló: la intimitat en punxa lligada a la lenta devastació del paisatge extern, mirall de la pròpia degradació. Però
Des daquest nihilisme tràgic, es pot trobar una sortida? Al meu entendre, Mans de presagi ofereix una revolta lluminosa, un retorn a una certa plenitud i celebració de la vida després darribar a la certesa que la mort és inevitable. Doncs dacord, si és inevitable, no podem cantar i boixar per aprofitar cada instant abans que arribi? Aquest és el presagi i aquestes les mans que lacompliran. (De lepíleg de Jaume C. Pons Alorda)
Biografia de lautor
Joan Perelló (Campos, Mallorca, 1953). Des que, lany 1973, va publicar És massa difícil i Sempre trobaré algun dolor, ha desenvolupat una llarga trajectòria com a poeta, amb guardons i reconeixements rellevants. Malgrat un llarg silenci editorial durant dues dècades, a partir de lany 1997 va reprendre amb força lactivitat i, des daleshores, ha publicat una dotzena de reculls poètics, dentre els quals cal destacar Carasses (1997), premi Bernat Vidal i Tomàs; La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002), Manual dànsia (2005); Quadern de manobre (2007), premi Josep M. LópezPicó; La casa del vespre (2014); El mapa de linfinit (2016), premi Maria Mercè Marçal, i Paisatge en pèl (2018), entre daltres.
Com a narrador, lany 2013 va publicar Lerror o la vida, obra a la qual seguiren Música de la indiferència (2015), premi Pare Colom de Narrativa, i La ginebra trista del Cafè Balzac (2019).