LES RESTES DEL NAUFRAGI

La travessia de la vida pot acabar en un naufragi sense supervivents. Tomeu Picó, el protagonista d’aquesta novel·la, anà a cercar agombol pel desfici que sotjava la seva incerta maduresa a l’extrem més austral del món, en els bellíssims paratges de la Patagònia. Tanmateix, però, l’acompanyaren tots els seus dimonis personals: la por a la solitud, l’abandó de la seva esposa, les preguntes sense resposta i una sexualitat maldestra, reprimida des de la seva infantesa, en la Mallorca del nacionalcatolicisme.

Miquel Segura Aguiló combina en aquest llibre —guardonat amb el Premi Antoni Vidal Ferrando— la seva passió viatgera amb les inquietuds que ha plasmat al llarg de tota la seva obra. En realitat es tracta de dos viatges: el de l’home enderiat a conèixer les terres més llunyanes, i la travessa interior cap a les fondàries de l’ànima. Heus aquí una novel·la amarga ornada amb bellíssimes descripcions paisatgístiques. I, enmig de tot, el misteri d’una dona quasi irreal, la fada dels gels que sotmet Tomeu Picó a fugaços encanteris que acaben en noves decepcions. Perquè més enllà del cap d’Hornos només hi pot haver la mort o la tornada.

UN
TAST
El vaixell s’engronsa cada vegada més, el marit de Geisa deu estar aterrat. O és ella la que experimenta terror enfront de quelcom que jo encara ignoro? Miro per la finestreta de la cabina i veig el paisatge de la desolació. Potser, en una mena de joc de miralls, el que contemplo és el meu propi mar, el flagell de les onades sobre la meva coberta desolada.

Els illots Tucker semblaven bubotes de pedra enmig de la tempesta. El vent, que ha arribat als seixanta nusos, ha estat a punt de fer malbé la navegació entorn del minúscul arxipèlag, on habiten abundoses colònies de pingu¨ins magallànics. De fet, més de la meitat del passatge ha renunciat a embarcar-se en les zòdiacs i enfrontar-se a la maror.

Fins i tot en alguns moments les autoritats del vaixell, extremadament curoses en temes de seguretat, han donat per suspesa l’excursió marítima. Finalment, però, l’han autoritzada després d’advertir a través de la megafonia que només era apta per als més arriscats. Atès que aleshores ja feia estona que m’havia posat el guardapits salvavides i que, dempeus a la popa del vaixell, esperant el permís adient, ja m’havia remullat ferm, he resolt pujar a la zòdiac. La breu travessia tenia tots els ingredients de l’aventura. Les ones, de prop de quatre metres d’alçada, colpejaven la llanxa de goma amb força gegantina i només la destresa dels mariners evitava que, d’un moment a l’altre, ens precipitàssim dins aquell mar grisós i desfermat. Ja ens trobàvem davant el major dels illots, tractant de colombrar els pingu¨ins, que romanien estàtics, com si fossin de pedra, quan el patró de la zòdiac ha rebut un missatge a través del walkie-talkie.

—Senyors, si m’autoritzen, tornarem al vaixell: una senyora del grup ha manifestat el desig de sumar-se a la nostra expedició.

Gent educada com érem, tots hem donat el vistiplau a la maniobra, encara que les condicions del mar, que empitjoraven per moments, no l’aconsellaven en absolut. Quan ens hem trobat a la popa del Via Australis he pogut destriar l’esvelta figura de Geisa que, ajudada per dos mariners, es disposava a em barcar a la nostra llanxa. Una vegada dins l’embarcació —que es mantenia en un precari equilibri gràcies a la potència del seu motor, amb la proa amorrada al vaixell— ha demanat disculpes en el seu mal anglès i tot seguit s’ha assegut a la meva vora. Mentre ens dirigíem de bell nou cap al major dels Tucker, Geisa s’ha anat atansant a mi, amb més força fins i tot que durant l’excursió del matí. Ja davant els penya-segats, mentre el guia ens senyalava una concentració de pingu¨ins que semblaven una mena d’escolania arrenglerada a punt per entonar una salve, la brasilera m’ha agafat una mà i l’ha conduïda, dissimuladament, davall el seu salvavides. Tenia els pits calents, com un pa tot just tret del forn. M’ha mirat sense esguard, a través de la negror de les seves ulleres i, amb paraules imprecises, s’ha disculpat apel·lant a la fretada que regnava en aquell indret inhòspit. El patró de la zòdiac, en un intent de fer agradable aquella travessia, ha maniobrat per cercar el recer, emproant la llanxa cap a l’oest. A través d’una boira foradada per clarianes bellugadisses he encertat a veure l’arc de Sant Martí, que es dibuixava més enllà del rocam esquerp. Traient la mà de les càlides interioritats de la roba de Geisa, li he indicat la insòlita policromia de colors, que lentament es feia més nítida. M’ha semblat endevinar un somrís en el seu rostre inexpressiu. El guia s’ha disculpat, tot dient que les condicions atmosfèriques aconsellaven reduir la travessia. Ja cap al Via Australis la brasilera m’ha tornat a prendre la mà per trobar una mica d’escalfor, aquesta vegada entre les seves cuixes. Enmig de l’onatge furiós, sota un cel d’una grisor amenaçadora, la dona semblava una criatura tremolosa i fràgil. He intentat tranquil·litzar-la dient-li que els mariners eren molt experimentats i que les llanxes esta ven preparades per a suportar tempestes més grosses; de sobte, però, m’ha envaït la sensació que la por de Geisa no tenia res a veure amb el mar desfet que ens envoltava. Tampoc semblaven importar-li gaire les colònies de pingu¨ins magallànics que havíem albirat, com en un rampell, arrufats entre les escletxes dels penya-segats. Geisa estrenyia les cuixes amb força fins a adolorir-me els dits, que semblaven presoners dins la fondària d’aquell misteri femení. Aquesta vegada —potser perquè també havia de tenir esment a mantenir l’equilibri enmig del furiós vaivé de les ones— no vaig experimentar cap sensació de culpabilitat. M’envestí, en canvi, un desig carnal desaforat, que potser es feu evident a la resta dels tripulants. Ho haguera donat tot per a trobar-me sol, ni que fos enmig de la tempesta, amb aquella dona torbadora, el sexe de la qual endevinava, ja esmaperdut, més enllà de l’estretor d’aquell entreforc càlid i bategant.

Havent desembarcat ens han servit altra volta la xocolata amb whisky, tot un descobriment d’aquest viatge. Quan he agafat la meva xapa del taulell, m’he regirat per veure Geisa —volia retenir el color dels seus ulls i comparar-lo amb el del mar tempestuós— però ja no hi era.