En una entrevista al diari digital Praza Pública arran de la publicació de A vida salvaxe (XVI Premi de Poesia Afundación), Gonzalo Hermo declarava que shavia adonat que la natura té un «aspecte prelingüístic» que li interessa molt. «Una cosa que no es verbalitza, que senzillament sesdevé. Minteressava portar el poema a aquesta posició desdeveniment anterior a allò simbòlic. En realitat, és una idea paradoxal perquè el poema sescriu amb paraules (no amb emocions, idees o experiències; amb paraules i només amb paraules). No obstant això, la poesia també és aquella possibilitat de la llengua en què la llengua mateixa és a flor de pell. És un espai des don es pot imaginar el naixement de les coses, inclòs el mateix llenguatge.»
I efectivament, amb La vida salvatge, Gonzalo Hermo entra al bosc del qual defugia en el seu anterior poemari (Celebració, publicat per Godall en edició bilingüe gallec-català el 2016). Hi entra empès pel desig i armat només amb el cor, ferit i palpitant no amb el cap ni amb els sentits a la recerca de la vivència més física, més salvatge i orgànica de lalè poètic, és a dir, de la vida.
«Llavors vaig haver de triar
entre la paraula i la vida.
Vaig triar la vida.»
El resultat és aquest poemari «despullat, sobri i metapoètic», en paraules del jurat que li va atorgar el premi, que tenim ara limmens orgull de publicar en català traduït pel mateix autor.
