Anna Gual va néixer a Vilafranca del Penedès el 1986 i no ha deixat mai de sentir-se lligada a aquesta terra, sobretot a través de les seves vinyes, a les quals intenta retornar cada any quan toca verema. Va iniciar i abandonar, insatisfeta, la carrera dEnginyeria Industrial. Va convertir la seva afició pel cinema en lobjectiu definitiu dels seus estudis i va començar els estudis de Comunicació Audiovisual.
La vocació literària dAnna Gual la podem seguir des del 2004 a través del seu blog No caic, em tiro (nocaicemtiro.blogspot.com), un blog literari sense comentaris ni links ni comptador on sha anat perfilant el seu llenguatge poètic amb una voluntat de mantenir-se al marge de qualsevol cercle literari. La seva veu, potser per aquesta gènesi blogaire i per influències estètiques que als cànons literaris i pel seu alè postmodern, es podria agermanar a la duna Silvie Rothkovic (hi ha versos que les fan molt properes) o un Albert Forns, sorgits, també, del nou concepte creatiu generat a la xarxa virtual, o a la dun Jordi Nopca, la qual cosa ens pot fer pensar, a hores dara, en una possibilitat de generació nova, no per ledat sinó per una estètica que els allunyaria molt dels seus coetanis antologats a Pedra foguera.
Malgrat defensar una certa independència en matèria dinfluències, Anna Gual reconeix una proximitat amb autors com Pessoa, Beckett, Celan, Huidobro, Pizarnik, Biedma, Rilke, Plath, o Valéry, però més que per poetes es reconeix influenciada pel món del cinema i per la visualitat de Bergman, Tarkovski i una bona part del cinema asiàtic. Implosions és el seu primer llibre. En ell ens trobem una poesia de versos impactants i que no baixen en cap moment la tensió, perquè és en la tensió contínua i en la novetat de les seves imatges, molt lligades al món visual del cinema malgrat reproduir, sobretot, estats de descomposició interns difícilment reproduïbles en imatges i que combinen la capacitat, extraordinària, de proporcionar una incomoditat confortable al lector des de laparent incomoditat interna de la veu narrativa. Poesia contemporània de veritat, però del segle XXI, i no pas del segle XX en què encara sembla que es recolzin els cànons de la nostra poesia.
