VAYREDA TRULLOLLS, MARIA DELS ÀNGELS
Encara no sé com soc és un dels títols rellevants de l'obra de Maria dels Àngels Vayreda que ara recupera la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona amb edició i un estudi introductori d'Enric Pujol Casademont. És el llibre que, quan aparegué per primer cop el 1970, situà lautora en un lloc destacat del panorama literari català de lèpoca, ja que rebé, lany següent, el prestigiós premi Fastenrhat dels Jocs Florals de Barcelona a la millor novel·la publicada entre 1965 i 1971.
La mort de lautora pocs anys després, el 1977, als seixanta-set anys, truncà una trajectòria que prometia ser brillant. Abans daquest títol, Vayreda havia publicat el 1964 el llarg poema El testament dAmèlia, i pòstumament es van editar Els defraudats (1980) i el poemari La boira als ulls (1977).
Encara no sé com soc és, sens dubte, la seva obra més important. Pretenia ser, segons la mateixa autora, «la història duna dona vulgar daquest país i daquests temps». Tanmateix, el llibre, que tenia un fort contingut autobiogràfic, no ho era gens, de vulgar, tant per la qualitat literària com per la temàtica escollida. Fou un dels primers que tractà obertament el període de la guerra civil i de lexili des de la visió dels vençuts. Letapa bèl·lica, que té Figueres com a escenari, hi és reportada amb tot el seu dramatisme i constitueix, per això, una peça indefugible de la nostra memòria ciutadana. Així, lautora fa que Teresa, la protagonista, perdi una filla petita durant el bombardeig que hi hagué al passeig nou de davant del Parc Bosc, el primer que es cobrà víctimes mortals, moltes de les quals eren mainada. En realitat, lautora no hi perdé cap filla, però sí que va voler registrar literàriament un dels records més traumàtics de la guerra a la ciutat. Aquella mort, més enllà de ser un element dramàtic clau de la novel·la, prenia (potser sense ser-ne molt conscient lautora) una dimensió simbòlica de primera magnitud. La mort de la nena era com la mort duna Figueres, la dabans de la guerra, que ja no es recuperà plenament mai més.
La publicació del llibre, en leditorial de lescriptor Joan Sales, pretenia ser també un iniciativa que afavorís la reconciliació nacional entre catalans. Daquí que inclogués un pròleg del poeta Carles Fages de Climent (que inicialment donà suport al franquisme, però que després prengué una actitud crítica envers la dictadura) on afirmava que: «molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat; en lamor a Catalunya en hem de retrobar i perdonat tots, ja que tots vam pecar». I en aquest mateix pròleg, Fages remarcava que considerava la novel·la com «la millor, un cop feta la grandiosa excepció de Solitud» de les que tenien com a escenari les comarques de la Garrotxa i lEmpordà.
