La seva prosa sha depurat, depurat, depurat: pell i os, mestratge absolut i mala bava, punta dun iceberg inabastable ple de referències culturals i dexperiències personals i col·lectives. Paraules tallades meticulosament fins a la perfecció, diamants duna joia mai vista que no aconsegueixo definir. És prosa? És teatre? Es poesia? És realitat o ficció? Segon error: classificar-lo. En aquest cas, no es permeten etiquetes. És Cristina Garcia Molina en tot el seu esplendor. Lúnica certesa és que és refotudament bo.
Té poques pàgines, però el cos em demana lentitud. Li dedico tres dies intensius. Tres relats, tres obres mestres, tres cops de puny calculats.
Llegeixo ben concentrada, asseguda, amb els cinc sentits. No és un text de platja ni de llit. Malgrat la meva postura, quan acabo he estat fent puènting: confio la meva vida a una corda i un baudrier, salto al buit, reboto, xisclo i quan torno a tocar el terra soc conscient que tenim gent prodigiosa que ens sacseja i ens transforma (simplement?) amb un teclat.
El llibre surt avui. Sempre he estimat el setembre.
