El ritme dels seus versos no es pot seguir amb els peus a terra ni picant de mans sobre la taula; i ell voldria fer-los sempre de tal manera que no poguessin ser declamats ni apresos de memòria. Només això ja el porta de dret a perdre ladmiració de les noietes amables i romàntiques i dels entretinguts diletants de segona mà.
En canvi, aquests poemes tenen una incomoditat antiburgesa. Inútils com a passatemps, demanen una certa col·laboració auditiva, encara que tampoc pertanyen exclusivament a laristocratie nevropatique del professor Babinski. («Pròleg a un llibre de poemes que ningú no ha escrit», Manoel Antonio)
