Com escriu el poeta Roger Costa-Pau en lepíleg, amb Les harmonies fràgils Montserrat Garcia Ribas continua temptant-nos amb fervor a provar de descobrir tot l´estenall de silenci posem-hi que abissal, extenuant, enigmàtic i revelador al mateix temps que es pot arribar a fer sentir entre allò dit i allò que no es diu. Una poesia escrita des del despullament i amb la paraula descarnada i alhora plena de semences. Una esquerda emmarca un univers fet dimatges i versos trencats que passen davant dels ulls com els fotogrames duna pel·lícula en blanc i negre. Mirem i som mirats, i el repte suprem és aconseguir dir la fragilitat de la vida i lamor des de lessència mateixa del llenguatge, a través duna doble mirada, des de dins i des de fora de lescena alhora, com en un joc de miralls. De vegades, no hi ha res més fràgil que un cos nu davant del mirall, un cos a la intempèrie de les paraules entre silencis blancs. Després de lessencialisme extrem del primer llibre, Com lúltim joc de mai, Montserrat Garcia Ribas va un pas més enllà obrint la mirada i ens ofrena un cant a lamor amb poemes que sacsegen amb la seva fragilitat.
