Llibre de referènci per a la sessió:
Per entre els dies. Antologia poètica (Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2016)
«La poesia ha estat sempre per a mi molt elevada, gairebé sagrada. Aquella quantitat ínfima d'ésser que, segons el que deia Plató, té eternament al seu voltant una infinitud de no-ésser. Maldo per defensar l'ésser.»
Marin Sorescu concebia la poesia d'aquesta manera, tal com ell mateix va escriure lany 1972 al pròleg a la segona edició del llibre Tot sol entre poetes(1964), la seva primera publicació.
Des d'aleshores, va romandre fidel a un estil propi i genuí, la lírica soresquiana, que va desplegar i destil·lar en tota la prosa i en la dramatúrgia, i més enllà: va ser un creador amb una personalitat polifacètica, com ho evidencia la complexitat dels seus pensaments, manifestats també mitjançant lassaig, la pintura, el dibuix i els seus diaris, que fan dell un intel·lectual amb una voluntat estètica i artística ben definida.
Nascut el 1936 a Bulzesti, a la regió dOltènia, al sud de Romania, lany 1955, amb 19 anys, comença els estudis universitaris a la Universitat A. I Cuza de la ciutat de Iasi, capital de la Moldàvia romanesa a laltra banda del país, primer al departament de llengua i literatura russes i després al de llengua i literatura romaneses. Durant lèpoca universitària publica alguns poemes a revistes (són poemes de caire satíric i fantàstic, elements que esquitxen tota la seva producció, cada vegada més refinada) i participa en diferents cenacles literaris.
Marin Sorescu beu dels nous corrents europeus del moment, apareguts després de la Segona Guerra Mundial, que donen un nou aire a un panorama poètic dominat fins aleshores pel simbolisme i el surrealisme. En aquella Romania postbèl·lica, simposa un estil neomodernista caracteritzat pel rebuig de les formes de lesprit du siècle (el de les guerres europees), amb una recerca de la llibertat interior i la recuperació de temes tractats duna manera lúdica, de joc, que amaga, però, la tragèdia, i que, d'altra banda, és clar, va derivar en labsurd, que també va fer aflorar; una manifestació artística sorgida en contraposició a una realitat cada cop més absurda a què va anar tendint també Romania, on, finalment, es va imposar lanomenada «llengua de fusta» del règim.
